Saltar al contenido
Corto de Vista Volver a artículos
SecciónCrítica
Fecha
Dosis4 min

SITGES 2026: We Are Aliens, de Kohei Kadowaki

Por Kalina Paz Ilieva

Un majestuós núvol cumulonimbe tenyit de tons ataronjats i rosats s'alça sobre la silueta fosca d'una ciutat al capvespre.
Fig. 01 — We Are Aliens. dir. Kohei Kadowaki (2026)Desplaza para enfocar

En el marc de la 59a edició del Festival de Sitges, el visionat de We Are Aliens (2026), de Kohei Kadowaki, guardonat com a millor llargmetratge animat de la secció Anima’t, ens retorna a una simple pregunta d’infància: «vols ser el meu amic?».

Ver el vídeo en YouTube

Molts vincles comencen per aquí, per un somriure i un paperet plegat amb poca traça on afegíem dues opcions, «si» (sense accent perquè encara no sabem que en porta) i «no». Hi ha una força magnètica que porta el nen a encerclar les dues lletres que criden afirmativament. Allà neix quelcom que serà etern, intermitent o efímer. Sovint es parla de les ruptures de parella, però ara cada cop es parla més del mal poc resolt del final d’una amistat, un sentiment que queda rebregat, enterrat sota terra i que reapareix com una mala herba. Aquesta és l’arrel de l’òpera prima escrita i dirigida per Kohei Kadowaki. Desenvolupada durant cinc anys amb un equip de pràcticament debutants (funcionant a la pràctica com una acadèmia d’animació in situ), la pel·lícula va ser estrenada, i molt ovacionada, al Festival de Cannes.

L’obra s’estructura a través d’una narrativa no lineal que es divideix en tres parts: dues perspectives contraposades dels protagonistes que portaran a la resolució i el capítol conjunt final. Aquesta segmentació i el fort interès en l’amistat entre dos nens fa inevitable la vinculació amb l’obra d’Hirokazu Kore-eda, especialment amb Monster (2023). Tsubasa (representat pel blau) i Gyotaro (representat pel groc) comparteixen inicialment un vincle transparent i sense compromisos. Els infants descodifiquen elements del seu entorn; observen escarabats, caminen «estranyament» per túnels i corren sota la pluja. Tanmateix, les seves metamorfosis vitals acaben sent totalment oposades.

L’eix central de la desconnexió és el concepte «d’alienígena». Un àlien és el nom que rep una altra persona vista del costat oposat del mirall, aquell ésser que no podem comprendre. Una viscosa criatura verdosa i mística com les que imagina el personatge de Shimizu a Oyasumi Punpun que actua com a mecanisme de defensa. Quan el «petit alien» Gyotaro s’inventa missions espacials i troba recer en imaginar aquell planeta de colors, fa el mateix que Shimizu, amaga la seva vergonya rere la imaginació per suportar situacions com la d’esperar una noia rentant-se les dents durant vint minuts o intentar entregar una carta de disculpa. Tsubasa observa aquestes excentricitats del seu amic fins a espantar-se i aixecar un mur d’hostilitat, provocant un dolorós distanciament desencadenat per la culpa. L’enquadrament subratlla aquesta distància; Tsubasa sovint apareix mirant Gyotaro des de dalt, deixant-lo a baix, potser tractant-lo com algú que realment prové de l’espai, d’un lloc encisador i incomprès.

Visualment, el film captura la subjectivitat i falsedat dels records mitjançant una animació 2D amb rotoscòpia, i múltiples escenes d’ensomni irreal que es desfan en aquarel·les. La fluïdesa d’aquesta tècnica evoca el record de l’aigua; de les pluges que s’ho emporten tot i esborren l’existència d’unes petjades conjuntes. On han quedat els paraigües del revés, el camí pausat de les formigues, les fulles grogues xuclades de clorofil·la de tardor i els núvols cumulonimbus rosats? Tots aquests s’han fos a mesura que el dolor psíquic afebleix les mirades, amb una animació que deteriora, amb molta precisió, les brillants cares esveltes d’infantesa. 

El canvi en les vides dels personatges troba un enginyós ancoratge sonor en l’ús del Kinderszenen op. 15 (Escenes infantils), de Schumann, obra que recull tretze peces per a piano sol inspirades en les memòries d’infància del compositor. Específicament, l’ús de la peça Träumerei (Somni), dona un sentit encara més ampli a la relació entre els nens. Amb aquesta interpretació somnolenta neix el dubte essencial que proposa el film: ha existit aquesta amistat, o és producte dels somnis d’infància? La incomprensió acaba corrompent la puresa del groc i del blau, i la distància s’eixampla fins que ja no són dues granotetes saltant bassals, sinó adults condemnats a continuar caminant dins d’un núvol grisenc.

En l’edat adulta, deixem caure en l’oblit aquells petits detalls minuciosos que, durant la infància, vertebraven completament el nostre món. Gyotaro, qui tenia una obsessió aclaparadora pels dinosaures i en sabia tots els noms, no en sap dir un quan li pregunten de gran. Mentre Tsubasa oblida el mal que ha fet als altres, Gyotaro (aquell qui ho ha recordat tot sempre i s’amaga en línies temporals que mai passaran), realment ha oblidat qui era i què li agradava. Enfront d’aquestes memòries diluïdes, només queda preguntar-se quina perspectiva existeix de debò. Tots mirem la mateixa lluna? I si és així, com pregunta ingènuament el nen a l’inici de la pel·lícula: «La lluna és vermella perquè està enfadada o perquè s’ha posat vermella?».

 Estrena a sales: 11 de desembre

Recetado porKalina Paz Ilieva Dra. C. de Vista
Apóyanos en Ko-fi (abre en una pestaña nueva)
Suscribirse al boletín
Privacidad

Siguiente dosis